Els okupes del 237

Una nit en un bar, un vell amic li diu al director Ari que té un malson recurrent en el qual el persegueixen 26 gossos.
Cada nit, el mateix nombre d’animals.
Els dos homes arriben a la conclusió que ha de veure amb una missió que en van realitzar per a l’exèrcit israelià durant la primera guerra amb el Líban a començaments dels anys vuitanta.
Ari se sorprèn en adonar-se que no recorda res d’aquell període de la seva vida.
Intrigat, decideix veure i parlar amb vells amics i antics companys dispersats pel món sencer. Necessita saber la veritat sobre aquell període i de si mateix.
Ari furga cada vegada més i els seus records comencen a reaparèixer mitjançant imatges surrealistes…

Inauguració de l’Ateneu Popular de Les Corts!!

Després de molt de temps intentant-ho, ja ho tenim aquí…l’ATENEU POPULAR DE LES CORTS obre les portes i es presenta al barri.

El matí del diumenge 19 d’abril de 2009 dos membres de l’assemblea de joves de les Corts (AJLC) van ser multats amb una multa de 60 euros cada un per “jugar a pilota i fer exercici físic fora dels espais destinats”, l’espai no-destinat era a la vorera, al costat d’un parc, al qual es negava l’accés de tota persona sospitosa de voler organitzar un acte cultural programat per l’AJLC aquell dia.  

Així, denunciem que la multa és injustificada i desproporcionada; deguda únicament a la voluntat de prohibir l’acte per tots als mitjans. Denunciem que finalment l’acte no es va poder dur a terme degut a l’ocupació de places que va dur a terme, per segon any consecutiu, l’ajuntament de les Corts.  

Per tant, exigim que les multes siguin retirades i que els carrers retornin als seus legítims usuaris, a tots i totes. En aquest sentit, exigim que la utilització d’una plaça per a realitzar un acte cultural sigui lliure sempre i quan no es posi en perill ni es destorbi a tercers. 

Aquesta setmana, passarem la segona part de la pel·lícula CHE, guerrilla

Serà DIUMENGE 10 DE MAIG A LES 21:30.

Avui dijous 30 d’abril de 2009 a les 6:30 del matí un grup de membres del Casal Popular de Les Corts Colònia Castells han decidit oferir resistència passiva davant el possible desallotjament d’aquest. Dues de les persones que han participat en l’acció s’han penjat d’un cable que creuava el carrer Entença, un d’ells a l’interior de l’immoble i l’altre al mig del carrer, obligant així el tall de la circulació.

El Casal Popular va ser okupat el gener de 2007 per tal de lluitar contra la imminent execució del Pla Castells, una operació urbanística especulativa que pretén acabar amb la coneguda Colònia Castells, l’única colònia obrera que resta al barri de Les Corts.

Per fer front a l’ordre de desallotjament, s’ha decidit tallar el carrer d’Entença amb dues persones penjades des de 4 metres d’alçada (una sobrevolant el carrer i l’altre a l’interior del pati del casal). A part, hi havia 5 persones encadenades a la façana del casal, 3 persones a un bidó, una persona al terra i una darrera penjada de l’edifici veí.

Al voltant de les 9:00 han aparegut les furgones de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, una de les quals s’ha situat sota la persona penjada al carrer per així poder tallar el tub que el mantenia lligat, obviant així la seguretat de la persona penjada a l’interior.

Durant les 2 hores següents la concentració de suport que s’havia començat a crear vora les 7:00 davant el casal, ha estat retinguda i encerclada, i s’han identificat a les persones que la conformaven.

Fins a les 15:00 el trànsit s’ha mantingut tallat, moment en el qual 6 furgones de la Brigada Mòbil han arribat amb una aparent intenció de desallotjar el casal, apartant violentament a tota la gent concentrada. Finalment, però, s’han limitat a despenjar a la persona que restava penjada al cable, desentenent-se de les persones encadenades a l’interior.

Davant l’ordre de desallotjament del casal i dels fets succeits avui, l’Assemblea de Joves de Les Corts volem manifestar que:

• La Colònia Castells és del barri: cal rehabilitar-la i no destruir-la.

• Considerem que si volen desallotjar aquest casal és perquè hem qüestionat aquest projecte especulatiu i la legalitat que l’empara i li confereix impunitat.

• L’Ajuntament vol mantenir el monopoli de la vida ciutadana jove a Les Corts i per això margina i ataca a un col.lectiu que no està sota els seus paràmetres (les seves subvencions, els seus espais, els seus permisos i la seva legalitat).

• Aquesta ordre de desallotjament és una maniobra més per intentar acabar amb les veus crítiques contra la política de l’Ajuntament.

• Continuarem defensant l’okupació com a mitjà idoni per dur a terme activitats col·lectives de forma autogestionada, establir llaços comunitaris sense dependre de les institucions, com alternativa al sistema econòmic i social que impera a la nostra societat.

• Així com el sistema utilitza tots els mitjans que té a l’abast per invisibilitzar i atacar la dissidència, utilitzarem els que tenim nosaltres per mostrar el nostre rebuig a la política que impera i construir un nou model de relacions sota els paràmetres del socialisme.

Ni els desallotjaments, ni les prohibicions, ni la repressió política acabaran amb la nostra lluita. Seguirem qüestionant el seu sistema, construint la independència i el socialisme dels Països Catalans des del barri de Les Corts; si cal amb més força.

Avui, la situació de la nostra llengua al conjunt del nostre país és una situació difícil. Les tres dècades d’autonomisme no ens han dut a cap normalització, el bilingüisme oficial ha limitat la recuperació del català, legitimant la imposició espanyola després de 40 anys de dictadura, i després els atacs i agressions dels estats contra la nostra llengua i cultura pròpies no només no s’han aturat, sinó que s’incrementen cada dia.

L’any 1979, fa justament 30 anys, es publicava a la revista Els Marges, el manifest “Una nació sense Estat, un poble sense llengua”, un text que, en el moment d’implantació del règim autonòmic, ja feia un diagnòstic molt lúcid de les causes de la greu situació de la nostra llengua. Analitzava amb gran encert l’efecte que havien tingut l’eliminació de les institucions polítiques pròpies, l’escola, el món associatiu i tota expressió pública de la llengua i cultura pròpia, lligada a l’arribada d’una gran onada de nouvinguts, amb un país sotmès a una forta repressió, també cultural, que en dificultava enormement la integració cultural, i finalment la uniformització de les formes de vida i cultura, derivada de la societat capitalista de postguerra al món occidental. Avui, tenim minses i parcials institucions d’autogovern, però les seves competències són limitades i completament insuficients per plantar cara a l’atac constant i sistemàtic dels estats; tenim noves onades de població nouvinguda, i seguim sense disposar dels recursos i instruments per ajudar-los a conèixer la nostra realitat cultural i lingüística i fer-los-en partíceps; i l’agudització del capitalisme que hem viscut amb tots aquests anys de liberalisme salvatge ha agreujat el fenomen d’uniformització.

En l’actualitat, i després de trenta anys de règim autonòmic als territoris sota ocupació espanyola, i d’un encara menor reconeixement al territori sota domini francès, hem pogut constatar que aquests perills subsisteixen. A la Catalunya del Nord el català hi és completament proscrit, reduït gairebé a l’àmbit privat i sense cap reconeixement oficial. Al sud dels Pirineus l’autogovern és totalment impotent. Com a exemples, al País valencià ni tan sols l’ensenyament en llengua pròpia arriba a la major part de la població; al Principat i a les Illes, malgrat que oficialment l’ensenyament hauria de ser en català durant la primària, sovint aquest propòsit no s’aplica, i en la secundària i la Universitat el català es troba cada cop més marginat i maltractat. En altres àmbits, com l’aparell judicial i el sistema jurídic, o en molts serveis públics, el català hi retrocedeix, malgrat el suposat autogovern, per la imposició i la bel·ligerància de l’Estat i els seus funcionaris colonials, i la tendència encara s’intensifica més quan aquests serveis es privatitzen ja que el control encara s’allunya més dels i les ciutadanes catalanes.

En l’àmbit de les institucions europees, que des de l’autonomisme i les classes dominants catalanes ens havien venut com la salvació, el català hi és directament vetat, ni ens podem dirigir a les institucions que diuen representar-nos en la nostra llengua, ni rebre’n encara menys cap comunicació, la Unió Europea ens deixa ben clar que sense tenir un estat no podem esperar cap mena de respecte ni reconeixement. El projecte europeu és el dels estats i els grans empresaris i financers, no el dels pobles.

Amb el capitalisme, amb un mercat cada vegada més lliure de cap control públic, i en el nostre cas, encara menys de cap poder públic propi, les empreses de la comunicació o la cultura de masses tenen les mans lliures per a aprofundir el procés d’uniformització i aculturació, igual com les tenen lliures per explotar sense límits els i les treballadores o depredar el medi ambient, imposen els seus productes de cultura de masses aliens, marginant i ignorant la llengua i la cultura que els suposa una molèstia per expandir el seu negoci i mercat sense traves.

Mentrestant, des les institucions espanyoles, amb el seu aparell judicial, amb la propaganda dels mitjans de comunicació de masses espanyols, i amb la cobertura ideològica primer de la dreta espanyola i després del conjunt de forces polítiques estatals, s’intensifiquen cada vegada més els atacs, amb l’objectiu de desmantellar els escassos espais de mínima normalitat i fer retrocedir encara més la nostra llengua. Un cop assolit el bilingüisme oficial, pel qual el castellà, imposat, és obligatori per a tothom, mentre el català només és voluntari, el següent pas serà prescindir del català, eliminar-lo de cap requisit públic i arraconar-lo a l’àmbit casolà, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, com reclamaven els primers repressors de la nostra llengua. L’objectiu de l’Estat i les seves classes dominants és sempre el mateix, sota el règim de monarquia constitucional actual, sota el franquisme, amb la dictadura de Primo de Rivera, sota liberalisme jacobí, amb la repressió borbònica després de les derrotes de 1707 i 1714, o després de la Guerra dels Segadors, amb el tractat dels Pirineus: l’anorreament de la nostra llengua i cultura.

La nació catalana ha resistit tots aquests embats, fent fracassar una vegada i una altra el seu projecte assimilador i uniformitzador, i amb això, frustrant el projecte nacional de les classes dominants espanyoles. Però l’única manera d’acabar amb els atacs i agressions, amb la persecució i l’amenaça contra la nostra llengua, és disposant de les eines que ens permetin lliurement decidir sense traves el nostre destí, fent que la nostra llengua sigui respectada i pugui arribar lliurement a tots i totes les ciutadanes, fent-la llengua comuna i d’acollida per a tots i totes, vinguin d’on vinguin, acabant d’una vegada amb qualsevol forma de dominació espanyola o francesa i les seves imposicions.

És per això, també, per poder viure lliurement als Països Catalans en català, que necessitem la independència,