Els okupes del 237

Ahir dijous el Casal Independentista de Les Corts va organitzar al Casal Popular de Les Corts una xerrada en suport a en Franki i als encausats per cremar fotografies del rei.

Primerament va parlar en Lluc, un dels encausats per la crema de fotografies a Girona, que va explicar com esta la situació judicial, va denunciar el carater polític de les acusacions i va explicar la forma amb la que s’està duent a terme la campanya en defensa dels antimonàrquics.

Seguidament va parlar en Franki, el jove de Terrassa que ha estat empresonat acusat d’haver arrencat la bandera espanyola de l’ajuntament del seu municipi. En Franki va explicar com va anar tot el procés judicial previ, la seva vivencia a la presó, i va explicar com va viure les mostres de suport que agraeix, i el més important, que aquesta lluita i mostres de suport si que influeixen i són decisives per al canvi social, ja que la lluita va fer conegut el cas i això també ha fet que ell pogués ser allà en aquell moment.
En Franki encara està a la presó, en tercer grau, que vol dir que ha d’anar a dormir a la presó (a la “pensió” com anomena ironicament), i així després de la xerrada, s’en va anar per Entença cinc carrers més aball a passar la nit a La Model.

Després va parlar una membre de la SAT de Terrassa, que va explicar amb el membre d’Alerta Solidària les accions de suport i situacions legals d’aquestes.

Finalment es va passar una projecció d’un vídeo que mostra totes es accions de suport i manifestacions que s’han anat fent al llarg de la seva estada a la presó.

Recordem que els antimonàrquics s’enfronten a unes penes i multes exagerades que han de pagar i sinò seran empresonats, i que en Franki no és encara en llibertat, així com recordem que avui divendres 27 de Juny hi ha convocada una concentració a plaça Sant Jaume a les 20 hores per la llibertat dels presos i preses polítiques.

Aquest diumenge passat es va presentar a la Colònia la plataforma Salvem la Colònia, aquesta assemblea s’inicia per a fer front a l’estratègia institucional de fer creure i promoure que la Colònia Castells són “les cases barates de Les Corts”, que utilitzen per justificar l’enderroc del que hauria de ser patrimoni històric (nivell C i rehabilitació).

Durant molts anys l’ajuntament ha anat fent creure a molts veïns que el millor que li pot passar al troç de poble és la seva destrucció, ho han aconseguit no arreglant les cases ni carrers en tot el temps que fa que és plantejat el projecte, pactant i negociant per separat amb cada veï fent-li entendre a cadascú que surt més ben parat que la resta i que li convé l’enderroc, retrassant el pla per a què essent sempre la “remodelació” immediata ningú arregli mai res, enfonsant en la desesperació les veus crítiques fent creure que amb el pacte tots hi surten guanyant, i fent creure que hi ha molta incidència d’aquestes veus crítiques en el projecte.

Hi ha una monopolització i distribució d’informació des de l’ajuntament que li aporta un poder i una capacitat estratègica que li permet assolir els seus objectius. La pròpia gent de l’ajuntament ha estudiat molt bé els mecanismes amb els que es pot utilitzar la informació en propi benefici, i saben prou bé que un pacte és un engany i una manipulació si la informació que disposa una part la proporciona l’altre part. La capacitat que obté en aquest cas l’ajuntament li permet posar veïns contra veïns, essent ells els salvadors i els “veïns que posen traves” els culpables. D’aquesta manera adequant el discurs a cada propietari i llogater se li pot generar un prejudici i un interés, amb prou ma esquerra com per a que la juxtaposició de les conseqüències dels punts de vista generats són els que satisfan l’ajuntament. I aquests són basicament dos, un negociàs i la creença de la població que els motius no són econòmics sinó socials.

L’ajuntament s’equivoca perquè es pensa que això ningú ho veu ni se n’adona. Als veïns no ens enganyaran ni una sola vegada més, ni amb estratègies de desgast (de la lluita i de la pròpia colònia) ni amb estratègies d’individualització (interessos per separat formant prejudicis i interesos), ni de pacte falaç (informació intencional). La prepotència (pensen que la població no pot decidir res perquè no té la informació) és la que els enfonsarà, perquè és el seu principal raonament, que la població ha de desconèixer i no desconeixem. S’aprofiten despiadadament de la confiança que alguns li otorguen i no se senten malament amparats per la burocràcia (quan diuen “es què és la meva feina…”), però finalment no els surt bé; algú els hauria d’haver explicat que s’agafa abans un mentider que a un coix.

A l’ajuntament li fa por el trencament d’aquesta situació de monopoli de poder, saben be que el pacte entre veïns, la cerca d’informació i la organització social els situa en el bàndol contrari… perquè serà?

L’assemblea Salvem la Colònia es reuneix els dilluns a les 21 h. al casal (entença 237), està formada per gent molt diversa del barri i acaba d’iniciar un blog que és http://salvemlacolonia.blogspot.com

El poder del poble, pel poble.

Hem editat una petita revista butlletí per a informar de totes les activitats que realitzem com a Assemblea de Joves, que es realitzen en el Casal, i dels moviments socials del barri, amb especial emfasi en la lluita per a salvar la Colònia Castells. La publicació ha estat de 100 exemplars i s’ha exhaurit completament, i ara l’estem reeditant a la vegada que plantegem el següent número.

El llibret sortirà de moment trimestralment i servirà per a informar a totes les persones que no tenen els mitjans per a accedir al blog. Va especialment destinat a que els veïns del barri coneguin quina tasca realitzem i té l’objectiu de ser una aportació de contrainformació que tant necessaria és davant els monstres informatius que promouen els prejudicis a la dissidencia i el conformisme davant les institucions.

Si el voleu passeu pel casal i si no n’hi ha fora el podeu demanar a dintre.

El terme “presos polítics” és àmpliament utilitzat i sobretot en dos sentits. Hi ha qui anomena presos polítics als presos que estan empresonats sols i exclusivament per les seves idees, i renega d’anomenar presos polítics als presos que són empresonats per haver realitzat una acció política no dialògica. Però en aquest cas no podriem anomenar pres polític a ningú en cap moment de la història, perquè no han empresonat mai ningú per les seves idees, han empresonat a gent per la utilització d’aquestes idees amb fins polítics. I la utilització d’aquestes idees, sigui de forma discursiva o sigui de forma activa és el que li fa por a l’estat perquè el debilita. I és per això què és incompatible amb la legalitat.

Un bon exemple d’això és aquest blog i aquest escrit. Aquest escrit no és violència, són idees, i per tant la seva legalitat és part de la llibertat d’expressió que permet l’estat, però no depenent del seu contingut, sinò de la seva transcendència. Aquest blog el llegeixen ara entre 30 i 60 persones diariament, no és suficientment transcendent i llavors és llibertat d’expressió, però si aquest mateix escrit el llegissin 30.000 persones, llavors alguns polítics i jutges el considerarien apologia al terrorisme otorgant-se la legitimitat de condemnar-ho. Un bon exemple és Egunkaria, no és que tinguéssin un discurs tant il·legal, però influïa massa i per tant es va il·legalitzar i segrestar la seva gent.
La llibertat d’expressió ho és de paraula i és fals, tot gira al voltant i depèn de si l’estat ho interpreta com a perill, i si ho és ho reprimeix amb violència, tant si són paraules com si són fets. El debat sobre violència està en si fan més mal les paraules que els fets o a la inversa, si el segon inhabilita el primer o a la inversa, o si el primer promou el segon o a la inversa. El cas és que l’estat aplica la violència, i ho fan individus que assumeixen una tasca i no la qüestionen (perque ni volen ni poden, sumat al corporativisme d’estat), i és aplicada pels policies i funcionaris de presons, i ordenada per jutges i polítics.

Sense entrar a debatre sobre la utilitat i l’origen de la violència una cosa és ben clara, en termes polítics hi ha qui utilitza la violència per diners, amb la legalitat al darrera i amb suport mediàtic, en canvi hi ha qui la utilitza que aparentment sols aconsegueix estar 10 anys empresonat. Veient les consequències que n’obtenen uns i altres, els primers són més recriminables que els segons, perquè els primers amaguen rera la legalitat la seva violència no racionalitzada per ells, i els segons prou racionals però a la vegada prou valents com per a fer el que creuen assumint les conseqüencies aplicades pels primers.

El que més mal li fa a l’estat espanyol és que hi hagi gent que mostri les seves intencions i la seva incoherència, o el que és pitjor, la coherència dels dissidents, i és per això que és legal defensar els presos polítics però il·legal argumentar-ho, fet que defineix la seva incoherència.

En Zigor Larredonda és un pres polític català que va ser detingut acusat de col·laborar amb la banda armada basca Euskadi Ta Askatasuna. En Zigor no l’hem conegut personalment degut a que fa molts anys que és segrestat per l’Estat espanyol, però és de les Corts i va estar militant al Casal Independentista d’aquest barri.

En Zigor sortirà en llibertat en pocs anys, i des del Casal i l’Assemblea de Joves li enviem una forta abraçada revolucionària, i igualment a la Lola, en Diego, la Dolores i la Marina. Per més informació aneu a la web de rescat: http://rescat.wordpress.com

El Casal Independentista de Les Corts (CILC) va nèixer l’any 1989 a mans dels diversos col·lectius nacionalistes i d’esquerres, principalment MDT, Catalunya Lliure, Nacionalistes d’Esquerres i La Crida. Va nèixer en el mateix moment que els casals de Sants, Gràcia i Ciutat Vella, i va dinamitzar el barri amb calçotades, balls folklòrics i xerrades o sopars amb debat que es feien a Can Deu o la Bodega Ciurana. El 1992 va haver de tancar per culpa de la repressió i per manca de recursos econòmics.

La gent que en va formar part sempre ha tingut present que la flama no és apagada, que del caliu de les cendres en pot resorgir el foc més devastador.

És per això, que un grup de gent del barri, independentistes i d’esquerres, apostant per reiniciar el projecte que mai ha acabat, ha organitzat al Casal Popular de Les Corts un acte contra la repressió que estem patint des de l’Estat espanyol, que condemna amb fermesa i violència la dissidència als seus símbols d’estat i al seu qüestionament.

El cas de en Franki i dels antimonarquics mostra quin és l’objectiu i mitjans que segueix la justicia espanyola, i mostra quina és la resposta ciutadana a aquesta repressió.

No volem lleis extrangeres, perquè ens són alienes i perquè aquestes condemnen atacs a les propies lleis extrangeres. La repressió és un cercle d’imposició i criminalització de la no acceptació a la pròpia imposició, del que no podem sortir si partim d’ella per a rebutjar-la.

Perque la repressió és com una forta ventada, apaga una flama, però de les cendres atia un gran foc.

En el ple del consell del districte de les Corts del 4 de Juny el Partit Popular va fer una proposició de “desallotjament dels ocupants del carrer montnegre/Plaça del Carme” per “prendre mesures perquè els ocupants no molestin els veïns”.

Finalment, però, es va aprovar, gràcies a l’abstenció del grup del PSC, formar una comissió per a “impulsar el desallotjament immediat dels ocupants il·legals de tres finques incloses en el pla urbanístic de la Colònia Castells que estan en tràmit d’expropiació”.

“La regidora Montserrat Sànchez va matisar que l’abstenció del PSC no és un error, sinó que vol refermar els treballs que du a terme una comissió, amb la presencia de veïns de la zona i dels cossos de seguretat, per resoldre les molèsties que creen els esquàters, mentre arriba la sentencia de desallotjament” (El PUNT)

Sobta com un grup de persones que ens desconeixen decideixen en nom d’unes molesties que desconeixem i que desconeixen els nostres veïns, que han d’impulsar el desallotjament immediat de les tres cases okupades.

Senyor Sixto Cadenas (PP) i Montserrat Sànchez (PSC), sense cap tipus de temor aquí us esperem antiesquàters.

Les Corts és un barri que no ha destacat mai per tenir uns moviments socials forts i organitzats fora de les institucions, però sempre hi ha hagut una flama escesa que ningú ha pogut apagar.

La gent de moviments socials de Les Corts ha decidit en molts casos emigrar a col·laborar amb els moviments socials dels barris veïns, per manca d’infraestructura i impossibilitat de realitzar actes. És per aquests motius que el districte, la gent que el conforma i la persona que el presideix, no entén què són els moviments socials, no sap què és la pressió del carrer ni les queixes. La política institucional a Les Corts està tant acostumada a estar apoltronada fent i refent el que volen, tant acostumada a la obediència a les seves normes per defecte i a tenir-ho tot sota tant de control que se’ls ha escapat de les mans.

Han anat tant lluny que fins i tot als col·lectius i associacions culturals els prohibeixen realitzar actes, perquè tenen por que reivindiquin alguna cosa. El gran problema de l’ajuntament és que qui els dóna la ma es queda sense braç, com més un col·lectiu acati les seves normes més normes tindrà, perquè el seu moviment dependrà d’aquestes. Perquè l’ajuntament (i generalitat i estat) com organització social retrògrada (per capitalista), té com a objectiu la connivència fruit de l’acceptació pacífica d’una realitat que ells han de decidir. Per a fer-ho generen l’aparença de deixar decidir a qui en vulgui formar part, però qui més en formi part més poder i influència sobre aquest i menys pot decidir.

No és ni d’inútils, ni d’utòpics, ni de valents, ni tampoc de suicides emancipar-nos de les seves urpes, simplement es pretén reivindicar, i no hi pot haver una lluita social o una reivindicació des de dins les institucions perquè les pròpies institucions adapten els paràmetres de la reivindicació a les seves necessitats, perdent tota funcionalitat.

Hi ha moltes opinions que afirmen que és millor canviar el sistema des de dintre, però sempre que algú diu aquesta frase el discurs acaba aquí. Quan es diu això s’està pensant només en el fet que la infraestructura i els mitjans són del sistema, i és cert en gran mesura, però es parteix d’un error, és el sistema que et canvia a tu i no a la inversa, per un simple motiu d’incentius. Quan es fa quelcom és per assolir quelcom, i el sistema el que aporta és poder, diners, estabilitat, reconeixement, defensa legal, identitat i tot el necessari per a ell. És molt probable que la majoria de persones que entren a les institucions ho facin en un inici per a defensar unes idees de canvi que tenen, però amb el temps assumeixi les dinàmiques pròpies de la professió, deixi de tenir incentius per haver assolit els seus objectius o dur a terme les seves reivindicacions i els canviï pels incentius establerts pel manteniment del sistema. La política institucional ha de canviar molt, i sols ho farà si està en perill el seu manteniment o si cau. La pressió que exerceixen els moviments socials ha estat al llarg de la història la que ha aconseguit els avenços que prediquen ara els que reneguen al mateix moment dels actuals moviments socials. I perquè aquesta incoherencia en el seu discurs? Doncs per mantenir els seus incentius.

Un fet esdevé institucional quan suposa un acord entre una majoria social, i és per això que hem d’anar en compte anomenant la política actual com a institucional (perquè la majoria social no confia en aquesta política i si ha sortit votada és perque ens hem cregut la por i vot útil que utilitzen per aquest fi). La política imperant assumeix els moviments socials i les seves reivindicacions no per voluntat, sinó per a seguir sent la política imperant. L’adaptació a aquestes demandes era funcional per al canvi fins que han aprés la forma de engolir i exercir ells mateixos una aparent acció reivindicativa que sembla satisfer a la població assolint un conformisme i una aparent autorenovació amb la que abarquen tota la vida social. I així doncs justificar la repressió a les reivindicacions que ells defineixen com a il·legítimes que són les que la questionen fora dels seus paràmetres.

En els moments on som, no es tracta de fer el més fàcil, sinó el més coherent, i aquesta coherència és qüestionar, i qüestionar no canvia res si no és de forma externa. Per coherència o per mera funcionalitat, tota reivindicació ha d’evitar ser assimilada per a ser reivindicació, ha de promoure un canvi de les bases que aquest sistema no podria assimilar perque suposaria el seu fi.

La repressió és com una forta ventada, apaga una flama però atia un gran foc.