Els okupes del 237

Can vies és una casa okupada situada prop de la plaça de Sants, que després de més d'una dècada de lluita, de participar i promoure els moviments socials de Sants, la volen enderrocar perquè els molesta, el judici és aquest dijous 24 i divendres 25. 
                                
Des de fora de les institucions Can Vies s'ha mantingut sempre ferma i combativa fent front a les agressions institucionals i capitalistes, des de la demanda de soterrament de les vies, passant per la defensa d’un model alternatiu de barri fins a la denúncia de l’agressió de l’AVE, entre moltes altres lluites, i tot amalgamat amb la potenciació de la cultura popular, la presentació de llibres, xerrades diverses i una llista d’activitats enorme de molts col·lectius diferents i força heterogenis. És en tot el que s’ha fet on rau el motiu i la raó per la que s’ha de mantenir.  Ho sabem tots els que hi hem estat en contacte, veins santsencs o d'altres indrets, tota la gent que hem anat a algun acte, hi hem anat a prendre alguna cosa o els que simplement coneixem el que s'hi fa.

Tant de bo decideixin no enderrocar i no hagi de ser recordada, sinó que hi sigui ben present, però si la fan desaparèixer, Can Vies es recordarà com a una part històrica dels moviments socials de Barcelona; el temps dirà que s'hi feia molta feina social i associativa, i que la justícia d’aquesta època o "mitja de repressió de l'administració estatal", encara no comprenia que una il·legalitat comesa donant la cara i argumentant, sense lucre i per part de tanta gent, és sempre una lluita social, i un avenç en la història.  La mateixa història i els mateixos avenços que els jutges justificarien en un passat remot, els mateixos jutges que la volen condemnar a l'oblit, incapaços d'imposar un raonament lògic i coherent en front de la ceguetat legitimadora de la justícia.
Si el jutge llegeix això, que recordi la frase de Ciceró "Summus ius, summa iniuria" que significa "la llei aplicada al màxim és la màxima injúria", i si es creu i s'autootorga la legitimitat de decidir que és bo i que és dolent, que no s'equivoqui, que deixi d'aplicar la justícia espanyola o que es jubili, però que no ens enderroqui Can Vies.
 
Des de Les Corts els donem un suport rotund i explícit a la gent de Can Vies, els animem a que segueixin aguantant el pols al Goliat, i que ho facin sense vacil·lar, amb la cara ben alta perquè tenen raó, mil vegades més raó que qualsevol jutge o directiu de TMB, que els constructors i promotors, que el policia que la hagi de desallotjar i que l'obrer que l'hagi d'enderrocar. Mil raons per no dir alguna que no sigui per un sou i que sigui col·lectiva.

Cap resolució ni posició contraria a la casa farà que canviem d'opinió, els donem el nostre sincer suport, i per sobre de la legalitat i de qualsevol interès repressiu, monetari o legitimador, a Les Corts estarem amb Can Vies i amb els moviments socials santsencs.

Barna en lluita per Can Vies!

“El vertigen del progrés, que no se sotmet a més lògica que la pura racionalitat instrumental, amenaça d’esborrar tota empremta del passat (Gross, 1992) (...) Quan la piqueta d’enderroc posa les seves dents sobre un edifici, sobre un barri, no pensa en els tipus de vida que arrasa, en la gent que expulsa del seu hàbitat, sinó en els beneficis que genera l’especulació del sòl. El progrés, la racionalitat del trànsit, la regeneració del teixit urbà, serveixen de legitimació.”

                 
Pancarta penjada a una casa abandonada al carrer Entença afectada pel pla Castells.

“el patrimoni és un fi en si mateix, per ser elements documentals del passat, per mirada estètica o racionalitat científica, no per la seva excel·lència, sinó per la vinculació emotiva amb l’expressió d’una identitat col·lectiva”

“el terme patrimoni cultural va néixer al Consell Europeu el 19 de desembre del 1954, i és definit en sentit figurat com a – conjunt de bens morals o culturals acumulats per tradició o herència -. És derivació del significat de patrimoni – el que una persona ha heretat dels seus ascendents- i – qualsevol conjunt de bens dotat de valor econòmic -. Però realment el patrimoni cultural no és patrimoni de ningú en sentit estricte, aquesta contradicció ajuda a ordenar el seu ús social”

“pel que fa al caràcter públic, la Comissió Franceschini va dir que la qualitat de bé cultural és un valor jurídic que legitima als poders públics competents (...) a la tutela dels mateixos bens, i no perquè sigui propietat de l’Estat, sinó pel seu destí o fruibilitat públics”

“El patrimoni cultural és el conjunt de tots els bens culturals (...), però com es produeix el reconeixement?(...) Els autors de la Llei de Patrimoni Nacional britànic, davant de la dura tasca, varen optar per deixar – que es defineixi per si mateix - (...) el resultat incert depèn de qui té la capacitat d’establir els valors dominants”

“La tradició no pot sobreviure en condicions de modernitat avançada, però es pot modernitzar o metamorfosiar-se en patrimoni cultural”

“Tipus de perills que amenacen els monuments: a) destrucció per ignorància o indolència, b) danys sobre el patrimoni per cobdícia o frau, c) destrucció per idees de progrés mal enteses(...)”(Max Dvórak; El catecismo para la conservación de monumentos, 1916)”

“Però sobre tot, corre perill per la pròpia lògica del progrés que buida de significat i funció les pràctiques socials del passat; per l’acció depredadora d’interessos particulars de diversos tipus (especulació urbanística,...) (...) Una destrucció no té punt de retorn..”