“El vertigen del progrés, que no se sotmet a més lògica que la pura racionalitat instrumental, amenaça d’esborrar tota empremta del passat (Gross, 1992) (...) Quan la piqueta d’enderroc posa les seves dents sobre un edifici, sobre un barri, no pensa en els tipus de vida que arrasa, en la gent que expulsa del seu hàbitat, sinó en els beneficis que genera l’especulació del sòl. El progrés, la racionalitat del trànsit, la regeneració del teixit urbà, serveixen de legitimació.”
Pancarta penjada a una casa abandonada al carrer Entença afectada pel pla Castells.
“(…)Argumentació teòrica que aborda la gènesis i significat del patrimoni cultural com a fenomen de modernitat:”
“el patrimoni cultural és una forma de modernització i superació de la tradició, per comportar reflexivitat i consciència de risc”
“el patrimoni és un fi en si mateix, per ser elements documentals del passat, per mirada estètica o racionalitat científica, no per la seva excel·lència, sinó per la vinculació emotiva amb l’expressió d’una identitat col·lectiva”
“el terme patrimoni cultural va néixer al Consell Europeu el 19 de desembre del 1954, i és definit en sentit figurat com a – conjunt de bens morals o culturals acumulats per tradició o herència -. És derivació del significat de patrimoni – el que una persona ha heretat dels seus ascendents- i – qualsevol conjunt de bens dotat de valor econòmic -. Però realment el patrimoni cultural no és patrimoni de ningú en sentit estricte, aquesta contradicció ajuda a ordenar el seu ús social”
“el terme bens culturals com a - qualsevol manifestació o testimoni significatiu de la cultura humana - (Gonzalez-Varas, 1995) s’introdueix a partir dels anys 50 (...) per a donar valor als productes de les classes socials subalternes” “No només és patrimoni l’església gòtica, sinó també les humils casetes adossades a una de les seves parets laterals i el centre històric on està ubicada”
“pel que fa al caràcter públic, la Comissió Franceschini va dir que la qualitat de bé cultural és un valor jurídic que legitima als poders públics competents (...) a la tutela dels mateixos bens, i no perquè sigui propietat de l’Estat, sinó pel seu destí o fruibilitat públics”
“El patrimoni cultural és el conjunt de tots els bens culturals (...), però com es produeix el reconeixement?(...) Els autors de la Llei de Patrimoni Nacional britànic, davant de la dura tasca, varen optar per deixar – que es defineixi per si mateix - (...) el resultat incert depèn de qui té la capacitat d’establir els valors dominants”
“La tradició no pot sobreviure en condicions de modernitat avançada, però es pot modernitzar o metamorfosiar-se en patrimoni cultural”
“Tipus de perills que amenacen els monuments: a) destrucció per ignorància o indolència, b) danys sobre el patrimoni per cobdícia o frau, c) destrucció per idees de progrés mal enteses(...)”(Max Dvórak; El catecismo para la conservación de monumentos, 1916)”
“Però sobre tot, corre perill per la pròpia lògica del progrés que buida de significat i funció les pràctiques socials del passat; per l’acció depredadora d’interessos particulars de diversos tipus (especulació urbanística,...) (...) Una destrucció no té punt de retorn..”
“Només hi pot haver conservació si hi ha consciència de perill (...) consciència és al mateix temps una forma de reflexió des de la que es contempla el propi progrés(...) el que és patrimoni cultural és resultat sempre d’una negociació (...) tot depèn del grau de recolzament social.”
“Els coneixements científics socials es difonen, són assumits pels actors i aplicats directament en les lluites socials (...)i es converteixen els mateixos actors en executors dels coneixements”
Extret de l’article “La invención del patrimonio cultural i la sociedad del riesgo” d’Antonio Ariño Villarroya, del llibre “La sociedad de la cultura”, d’Arturo Rodríguez Morató (ed). Ed. Ariel. Barcelona 2007.
Països Catalans.
Recent Comments
...ja no saben k inventar-se...
això vol dir
Les Corts resurgeix!